|
1995
ESTRATOSFÈRIQUES…? EXTRAORDINÀRIES…? EXTRAESCOLARS
!!!.
Crònica oficiosa i alternativa d’anys de pegar
bots i rompre cordes de
guitarra.
 |
 |
 |
 |
 |
Harold Pinter, Jordi
Savall, Miquel Barceló i Bruce Lee, si és el cas. El mestre Karpov,
l’amic Abdoul Jabar o el mateix Fu-Manchú, si m’apures. Tots hi
estan d’acord, i ells en saben del negoci: aquests darrers anys
marquen un abans i un després. Res en l’art, l’esport, la comèdia o
la cibernètica ha estat el mateix des d’aquell instant memorable que
suposà el començament de tot. Una fita prodigiosa que celebram i
que, com no podia ser d’altra manera, caldrà glosar amb esportivitat
i ànima d’artista. Però anem per parts…
 |
 |
 |
 |
 |
Servidor
aprengué a escriure aquí, en el marc del que se’n diu l’ensenyament reglat. Sí,
aquell que entrava a cops de regle, això és, un instrument llarg i
dret, de secció rectangular i generalment de poc gruix, emprat per a
traçar línies rectes. Servidor ho farà millor o pitjor, però fa el
que pot i ho jura. Ell -jo- no tingué la sort de ser un beneficiari
d’això que ara en deim extraescolars, perquè ja és ruc i
llavors no s’usava. Panet de sobrassada i quatre pilotades per
esbravar l’escurçó o el que fos -en aquell temps no hi havia nines,
a l’escola-. Servidor aprengué a jugar a escacs
quan el mestre feia que no mirava, dins l’aula, i el judo
l’arribà a dominar -per necessitat- perquè els de 7è eren molt
bèsties, al pati. Això del bàsquet ni s’ho plantejà i l’informàtica només era en el cap de
l’amic Stanley. En Kubrick, és clar. Si volies mecanografia, sempre tenies l’opció de la vetusta
Academia Maura, al cel
sia, i el dibuix
era practicat principalment a taules i parets fins que algú,
a base de punts i línies ens presentava, com ara, l’amic Vassili
-Kandinsky, of course-. I després, l’obturador, la reflex i la sala
de revelat que, això si, tenia el seu encant, tot i que només la
coneixíem dos o tres.
|
|
Servidor no va viure, ni era zigot, l’època gloriosa de l’hoquei -anau per P5, a demanar, i sabreu- però si que recorda amb llunyana emoció el boom del voleibol i també de l’handbol, on arribàrem a destacar. I no gràcies a servidor, precisament. També veu com si fos ara quan s’armà el primer torneig de ping-pong -ara es diu tennis de taula, què hi farem- o, recorda, molt llunyà, el dia que pujà per primera vegada a un escenari a fer comèdia -que ara es diu teatre-, empès per una mestra de català extraescolar. N’Espardanyeta, es deia -l’obra, és clar-. |
 |
 |
 |
 |
 |
Però algú havia de
posar ordre. I el dia arribà. Començà la nova era, la de la socialització de
l’esport i de
la creació lúdica –qui m’ho havia de dir-.
S’iniciava el temps de l’exploració i
del coneixement del propi
cos
–nosaltres també l’arribàvem a conèixer, el propi cos, i
només el propi-. Com per art de màgia aparegueren paraules precises
i descriptives que ens serviren per copsar i gaudir d’un món
insospitat de bellesa i harmonia. També aparegué la perifèria. Fou com descobrir
el Cosmos. En Sagan ens havia conquerit.
L’oferta -que
evidentment era plural- ho abraçava tot i, com és obvi, era oberta a
tothom i tota dona. Un nou departament
havia nascut i els primers i primeres alumnes i alumnes que se
n’adonaren, prest ho escamparen com apòstols del nou temps.
Referència oportuna cinèfila: heu vist la genial seqüència dels
germans Coen quan, a El gran
salt rememoren quan i com es posà de moda el hula-hop, al New
York dels anys cinquanta? Idò el mateix. La notícia es propagà
extramurs i prest vàrem ser motiu d’admiració: les diades de portes
obertes -i de cames obertes, perquè més
d’un pare feia el badagot en voler emular els petits, com ja s’ha
dit en altra ocasió, a aquestes mateixes planes- resultaren una
formidable eina de difusió i promoció. Exhibir el que en sí mateix
és una exhibició sols està a l’abast dels estilistes, i els
resultats són força eloqüents: quin nin o nina no ha participat mai
d’una extraescolar? Val la pena néixer, per fer-ho. O
no?...
 |
 |
 |
 |